Menú Abonats

Com funciona el dolor?

Seguim amb un nou capítol del llibre, en aquest cas, la recomanació és entendre com funciona el mecanisme del dolor, per, precisament, tenir-lo més controlat:

Lorimey Moseley i David Butler són dos fisioterapeutes australians pioners en el tema de la interpretació que fa el nostre cervell sobre el dolor. Van escriure un llibre anomenat “Know pain, no pain” on expliquen com entendre el dolor ens pot portar a deixar de patir-lo en alguns casos, o a minvar la seva intensitat en d’altres.
Arturo Goicochechea és un neuròleg que fa anys que segueix una línia similar d’investigació, i publica en un blog [arturogoicoechea.com] tots els seus coneixements sobre el dolor i principalment sobre la interpretació que en fa el cervell en problemes tan comuns com la migranya, la fibromiàlgia, la fatiga crònica i els dolors musculoesquelètics.
Aquest capítol es basa en la meva visió dels seus coneixements.

Quina és la teoria del funcionament del dolor?

Quan jo estudiava em van ensenyar que hi havia uns receptors de dolor a les diferents parts del cos (nociceptors) que quan detectaven un estímul dolorós (per exemple una punxada al genoll) enviaven una resposta cap al cervell. Aquest la rebia, la interpretava i reenviava cap al genoll una resposta en forma de dolor que era el que la persona que havia patit la punxada al genoll, detectava.
Actualment, amb els pas dels anys i els avenços tecnològics ( principalment les ressonàncies magnètiques funcionals) s’ha descobert que el mecanisme no funciona ben bé així. En realitat, la informació d’aquests receptors és només una petita part de tot el que analitza el cervell abans de decidir la resposta que consideri oportuna. Hi ha les creences que té el cervell sobre el dolor, les experiències prèvies, la informació rebuda pels familiars sobre com responen ells als dolors, les expectatives de resolució que et plantegi el metge… Tot això, i moltes més informacions són les que valora el cervell.
Posem un exemple per entendre-ho millor: imagina’t que estàs cuinant i et fas un tall amb un ganivet… el dolor serà intens i immediat! Però ara imagina’t que tens un accident de cotxe i et fas el mateix tall que ens vam fer el dia del ganivet… Penseu que el dolor serà igual d’intens? No. La situació és tan preocupant que el cervell no li donarà gens d’importància a aquest petit tall perquè estarà ocupat avaluant si hi ha més lesions, si hi ha riscos més immediats…
Un altre exemple, per acabar d’entendre perquè és el cervell qui determina si partim dolor o no seria els causa de l’anomenat “membre fantasma”. Una persona que ha perdut una mà, i tot i això continua patint dolor a la mà que no existeix. Com pot ser? Si la informació només vingués donada pels receptors que comentàvem abans, això seria impossible… Perquè si no hi ha mà, no hi han receptors a la mà…
És un error d’avaluació del cervell, que encara reinterpreta el dolor que es patia abans…i així ho manifesta.

Arturo Goicoechea fa referència molt sigut a aquests “errors avaluatius del cervell”. Segons ell, la migranya és un altre exemple. Que ens toqui el sol, o menjar un tros de formatge no hauria de provocar un mal de cap intens. És un error de causa-efecte que realitza el nostre cervell. I una manera d’intentar solucionar-ho és mitjançant pedagogia sobre el dolor. No és gens fàcil, però en grups reduïts el Dr.Goicoechea ho està provant amb bons resultats.
També ens trobem a vegades el que anomena “dolor sin daño”, és a dir, una lesió que ja està curada però que les avaluacions errònies del cervell creuen que no, i per tant, envia una resposta dolorosa al teixit que ja està recuperat.
De nou, la solució és fer entendre al cervell del pacient (fixeu-vos que no dic al pacient, sinó al seu cervell…) que la lesió ja està superada, que no hi ha dany rellevant perquè provoqui una resposta dolorosa.

Com dur a terme aquest consell:

– És important entendre que el dolor el genera el nostre cervell en funció de tot el que hem explicat. La gravetat de la lesió no només la marca una ressonància magnètica, el cervell és qui decideix en un últim terme si hi ha dolor o no.
– El risc més gran el tenim en les lesions cròniques, aquí és on hem de valorar si el teixit lesionat ja està curat o si el nostre cervell ens està perjudicant en la recuperació.
– Les malalties cròniques com la migranya, la fatiga crònica i la fibromiàlgia necessiten que el pacient entengui com interpretar el seu dolor i superar petits reptes perquè el cervell no estigui tan sensibilitzat, que baixi un pèl el nivell de vigilància.
– No podem conformar-nos amb sentències com per exemple:”m’ha dit el metge que quan canviï el temps em notaré dolor als genolls perquè tinc artrosis…”. No sempre són veritat i ens condicionen molt.

Encara no hi ha cap comentari

Deixa un comentari